||*||Marc Blanes||*||

Ahir com ja deveu saber, més de 56.000 persones ens vàrem reunir al Camp Nou per anar a veure un partit de la nostra selecció, amistós, com sempre, però que aquest cop tenia una significació especial, era contra Euskadi.

Fins aquí tot hauria de ser normal, dos nacions sense estat, que reclamen poder participar en les competicions internacionals com qualsevol selecció. Ara bé per desgràcia estem obligats a pertànyer a un estat tercermundista sociològicament parlant. Ens imposen vestir uns colors que no volem, no ens deixen poder exercir un dels drets més democràtics que hi pot haver, el dret a decidir, ens volen imposar una llengua per fer desaparèixer la nostra pròpia. Un que pretén ser president de la Generalitat, vol fer un debat cara a cara en castellà, conviden a Frankfurt la Cultura Catalana, i el PSOE de Catalunya convida a autors que escriuen en castellà, que fan Cultura Espanyola. (amb tots els respectes per aquests autors, de Catalunya molts d’ells però que fan Cultura en Castella). Mentrestant altres s’empapen la boca de “Catalonia is not Spain” i alhora de la veritat juguen al doble joc, a Catalunya dient que són necessàries les seleccions catalanes, això si amb la boca petita, però quan estan a Espanya, només fan que anar dient als quatre vents que la seva selecció és la Espanyola, potser perquè la Cort espanyola, de pensament més ranci i tercermundista no se’ls hi tiri al coll i no els puguin titllar de separatistes i terroristes, com avui al migdia Tele5 i Antena 3, en els seus titulars, on obrien les noticies tot escandalitzats per un partit com el d’ahir.

Però ja sabem com és la majoria dels espanyols i espanyoles, rancis i carques i de pensament tercermundista, on no entenen que tot territori amb signes d’identitat diferents als espanyols, hauria de tenir el dret a decidir el seu futur com a país, i que es respectes aquesta decisió, però mentre Espanya sigui un país on es discrimina les llengües de les diferents nacions que el formen, on hi hagi uns mitjans anticatalans, o be la Constitució Espanyola, en el seu article 8, digui :” Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.”, o mentre l’estat espanyol no condemni el regim feixista de Franco i totes les expropiacions que va fer aquell regim a les diferents entitats que van patir la repressió, a les persones i a les altres institucions, l’estat espanyol i els seus ciutadans seguiran condemnats a viure en una situació de pensament tercermundista i ranci.

Ara bè tampoc anirem enlloc mentres els mitjans d'aquest país segueixin espanyolitzan el contingut de les noticies i fen seguidisme de les directrius des de Madrid del PSOE, perque encara ens falten " un parell de cullons" perque sortim a dir sense embuts que volem seleccions oficials, i a diferencia dels bascos que surten amb una pencarta demanan la oficialitat de les seleccions ens haguem de fer la foto amb una pancarta am patrocinadors, aprenem tambè dels bascos si us plau, que abans del negoci posen els sentiments i els desitjos de tenir una selecció oficial, per això gràcies i felicitats a la selecció basca per anar amb un parell

Qui és una nació, qui forma la nació, quan apareix una Nació? cap llei, estatut o constitució està legitimat a definir-la. Una nació no és una llei, ni un preàmbul ni un article, una nació és un sentiment, unes tradicions, una cultura, una llengua, unes característiques comunes dins un mateix territori. Unes característiques que fan que la majoria de ciutadans i ciutadanes que conviuen en dit territori, es sentin diferents a altres territoris. Una nació és defensa, la nació( el conjunt de ciutadans i ciutadanes de dit territori) defensen els trets característics d'aquesta, ja sigui la llengua o la cultura, o qualsevol de les característiques i sentiments que caracteritzen la Nació.

Per altra banda ens trobem els estats, que per regla bàsica impliquen la existència d'una nació. L'estat si que és aquella llei, aquella constitució. L'estat es l’òrgan que gestiona aquesta nacionalitat.

Ara bé hi han estats que han existit a partir d'una Nació, la típica expressió que hem sentit molts de cops, de una nació, un estat. Ara bé podríem trobar casos en que s'ha hagut de construir l'estat primer, i després haver d'imposar la Nació a tot l'estat per sobre de les ja existents. Aquests poden ser els casos d’Itàlia i d'Espanya. La diferencia entre ells és que a Itàlia la Nació italiana es va imposar a la resta, la Siciliana.... En canvi a Espanya no s'ha acabat d'imposar. Com tots sabem la Nació Espanyola s'ha imposat a la resta de nacions que trobem a la península per la via de l'ocupació i de la força, puix que ha servit per poder tenir la seva estructura d'Estat, des de 1714, i on ha intentat, sense èxit, fer desaparèixer la resta de nacionalitats, la catalana i la basca sobretot.

Però la nació son sentiments són desitjos, i contra un sentiment no hi ha armes amb que combatre. La nació espanyola és el sentiment imposat per part de l'estat espanyol respecte el seu territori. Un estat que s'ha creat sobre un territori amb diferents nacionalitats. Un sentiment que s'ha volgut imposar. I com a sentiment que és vol imposar, el sentiment nacional espanyol és un sentiment opressor des de el 1714 passen per les dictadures , per el franquisme, i per la democràcia. Perquè si no ens imposessin llur sentiment, no tindrien cap problema en deixar que llur ciutadania nacional, de cada nació, pogués triar llur destí com a poble. Ens tenen por, per el que podríem significar com estat, per el que podríem significar com a selecció. I és per això tot aquest desig i sentiment contra la nació opressora, és per això que ens agrada veure com l'opressor dels nostres sentiments, la nostra cultura, les nostres tradicions, l'estat opressor de la nostra nació, i de la nostra llibertat com a poble, CAIGUI ELIMINAT DE FORMA ESPORTIVA i amb el respecte que ells mai han tingut envers nosaltres.

Perquè nosaltres som un poble pacífic, que hem acceptat les derrotes, no com els espanyols no accepten les seves. Som un poble fort, i molt més avançat que molts estats veïns. On per molt que ens diguin les lleis , els preàmbuls , els articles, el parlament de la nació opressora, la constitució de l'estat imposat, que som una simple nacionalitat i no som una Nació, seguirem dient que la nació no es qualsevol llei, sinó que són uns sentiments, una cultura, una llengua, que diferencien un territori, d'un altre. I on l’única forma per defensar la nostre nació, i les nostres aspiracions com a poble, l'única sortida és la creació d'un estat propi per poder deixar de ser oprimits i poder ser respectats, sempre sota unes condicions de respecte democràtic, perquè nosaltres a diferencia de l’Estat opressor dels nostres sentiments, tenim una tradició democràtica molt més arrelada i de respecte mutu.

 

Benvolguts amics

Ja se que fa molt de temps que no he dit res per aquí, però la disponibilitat és la que és. Avui us explicaré totes les sensacions i aventures que vaig viure la passada setmana. Abans de tot voldria donar les gràcies al meu pare, ja que sense ell no hagués pogut viure tot això que vaig viure el passat dimecres dia 17 a Paris, i que gràcies al meu pare, hi ha que ell hem va cedir la seva entrada vaig poder assistir a la final de la Campions League entre el Barça i l’Arsenal.

 

Tot va començar la tarda del dilluns quan com cada dilluns agafava el tren des de Blanes en direcció a Sabadell, després de l’entrenament amb els “nanus”. Un cop sortia de Blanes i en direcció a Malgrat va sonar el telèfon, era el meu pare, que voldria? Tot s’ha de dir que ja donava per impossible l’opció de viatjar a Paris per veure la final, però en sentir les paraules del meu pare on hem deia: “tinc una entrada”, i que al mateix temps hem convidava a agafar l’avio i trobar-nos a paris, tots els meus plans van canviar. La intenció i tot el planing per veure el partit en algun lloc de Barcelona i la posterior festa de celebració de la segona copa d’Europa per el Barça, es va quedar en paper mullat... Potser vaig ser un cabronàs per els meus amics de deixar-los a gairebé ultima hora plantat... però hem sembla que cap d’ells en la meva situació no hagués agafat el camí que jo vaig escollir.

 

A les 21:30 de la nit i després de passar la mitja hora de trajecte entre Arc de Triomf i Sabadell Centre amb l’Anna maleint-me tot el que ella podia, el primer que vaig fer quan vaig entrar al pis va ser anar directe al portàtil, obrir-lo i visitar la pagina d’Iberia, havia de trobar un vol d’anada i tornada a Paris. Al final vaig trobar vol, però fent escala per Madrid, i el primer que s’hem va ocórrer seria el morbu de la tornada, anar de Paris a Madrid l’endemà que fóssim campions d’Europa, passejar-me per Barajas amb la meva estelada i la samarreta del Barça amb un somriure que m’omplis tota la cara. Però en aquell moment s’havia que havia d’anar per parts, encara no havia ni arribat a Paris, només teníem una entrada, i encara s’havia de jugar els 90 minuts del match. Amb tot això, fer la maleta, i enllestir la feina que havia de lliurar en aquells dies d’absència, s’hem van fer les 3 de la matinada.

 

Dimarts 16, les 8 del mati, sona el despertador, directe a la dutxa últims preparatius, i cap allà les 9 surto de casa amb la bossa de la UNI, però avui tant sols amb un llibre  i plena de roba, i cap a l’aeroport. Tot i que el meu vol en direcció a Madrid sortia a les 12, vaig voler curar-me en salut i sortir amb temps, perquè des de que fan les obres a Sants que anar a l’aeroport es un pel complicat.

Amb tot això vaig arribar a l’aeroport del Prat a les 10, l’espera s’hem va fer eterna, els nervis afloraven cada minut que passava, i no hem podia treure del cap les coincidències d’aquell viatge, amb les d’aquell dia d’ara fa 12 anys en que sortia de l’escola per agafar l’avio cap a Atenes , per veure la tràgica final contra el Milan en que vàrem perdre per 4-0. Però aquests records tant pessimistes s’esborraven de la memòria cada cop que hem trobava un seguidor cule tot disfressat i amb un somriure semblant al meu i amb la mateixa il·lusió d’aconseguir allò que ens ha costat tant en els més de 100  anys del nostre club, una altre Copa d’Europa. Són les dues del migdia i ja he arribat a Madrid, molta calor i molt de sol. Però tot i així agafo un taxi i cap a la ciutat, on havia quedat amb el meu pare per dinar, i així agafar amb ell el mateix vol cap a la capital francesa. Ja havent dinat m’ensenya els nous despatxos del grup parlamentari, i tot seguit m’acompanya fins a la tribuna del congres, ja que al cap de breus minuts ell té una votació, m’espero allà i faig temps escoltant diferents disberats que hem fan riure per no plorar fruit de la ignorància d’alguns partits del país veí. Amb tot això ja se’ns han fet les 7 de la tarda, i marxem decidits, el meu pare i jo cap a l’aeroport novament. A les 8 surt l’avió cap a Paris, ara si destinació a la capital francesa. A l’avió ja trobem més d’un seguidor. Hi ha cada segon que passa més començo a sentir l’ambient d’eufòria barcelonista. Entre tot ja són les 10 passades que sortim de l’avió, ja hi som, la ciutat de les llums, on tot i la foscor de la nit, és pot contemplar una ciutat il·luminada, on és desprèn alguna sensació especial, tant especial com el partit de l’endemà.

Arribem al centre de Paris, on tenim ubicat l’allotjament. Un cop haver ja xafardejat tot aquell àtic de la ciutat francesa ens disposem a fer una volta per trobar algun lloc on poder fer un mos. Entrem al primer bar que trobem, estem en una zona en que tot i ser dimarts a la nit hi trobem força ambient. Ens sentem a un italià i mentre estic sopant, només faig que veure seguidors anglesos, que omplen els bars, els pubs i les tabernes, i on les cervesses de mig litre corren per sobre les barres tot i valer el preu de gairebe 8€. Vist el panorama decidim anar a dormir que l’endemà ens espera un dia molt llarg.

 

Dimecres 17 de Maig

 

Són les 8 del matí i sortim al carrer, la ciutat ja fa certes hores que ja està en ple funcionament, i tant punt sortir sentim aquella olor tant sensual d’aquells croissants que acaben de sortir del forn d’una pastisseria de la cantonada. Ens dirigim cap a un bar a prop de la “Mason de Catalogne” on hi esmorzem. Hem triat aquest lloc perquè estem just al costat del centre d’operacions de molts mitjans de comunicació catalans, i això ho notem ben aviat. Tots aquells seguidors anglesos de la nit passada han desaparegut, i ara només veiem seguidors blau-granes, completament desconeguts però ens saludem entre nosaltres com si ens coneixerem de tota la vida. Amb tot això i mentre estem esmorzant veiem com aparca davant nostre un cotxe oficial, d’on surt de la part de darrera el president del Parlament, l’Ernest Benach, que en veure el meu pare el saluda i si està una estona parlant. Decidim fer temps i anem de visita per Paris, passem per NotreDame, la Torre Eiffel. En aquest punt i també en els “camps de March” hi trobem una quantitat immensa de barcelonistes, fins al punt de posar-me la pell de gallina en esta sota la Torre Eiffel i escoltar la cridòria de tota la gent, cantant l’himne del Barça, senzillament espectacular. Se’ns fa ja el migdia, i el meu pare havia de marxar a la reunió d’algun dels moltissims òrgans de la UE, però abans entrem a un restaurant un xic apartat de Trocadera, centre neuràlgic de les dos aficions. Tot i això trobem un bar 4 carrers més avall on hi havia una taula lliure, allí mi quedo jo dinant mentre el meu pare es dirigeix a la reunió. I tot dinant segueixo amb la mateixa sensació, parlant amb companys de taula totalment desconeguts, del Barça i amb uns d’una taula d’aquell petit restaurant ,amb capacitat màxima per no més de 20 persones, i que semblava que ens coneixessim de tota la vida, feiem broma amb els anglesos sobre el resultat del final del match, mentre ells elogiaven a Ronaldhino, Eto’o, Deco, Puyol, Messi... nosaltres preguntàvem sobre Henry, Cesc, Ljumberg, Lemman...

Amb tot això el migdia hem va passar volant. A les 3 el meu pare tornava estar allà per dinar una mica i a les 4 marxar cap a Sant Dennis. Marxàvem cap al camp amb un únic objectiu fins les 8 de la tarda, trobar una entrada més a la revenda, a un preu raonable, i que no arribes als 2000€ o més que s’estaven demanat al matí. Però tot això semblava impossible, anaven passant les hores i 3000€, 2000€... Cap allà a les 6 de la tarda vaig poder veure com un aficionat barcelonista li pagava a un francès la mòdica quantitat i en efectiu de 4500€ per 2 entrades, una cosa fora de lo normal, de bojos. Anaven passant les hores i no trobàvem una altre entrada totes a 2000€ i els revenedors que venien la seva entrada per 1000€ se’ls hi tiraven a sobre diferents compradors on el primer en donar certa quantitat se l’emportava. Amb tot això i sense entrada, se’ns va fer les 8. En aquell moment ja hem veia tornant a l’apartament a veure el partit, sense entrada, però en aquell precís instant, el meu pare hem va dir: té entra tu i disfruta del partit, que jo ja nirè a l’apartament” en aquell moment i sense paraules, només li vaig poder dir: “n’estàs segur?” i hem contestà: “si tu entra i disfruta”. I així va ser, hem va acompanyar fins a l’entrada de la porta E, i allí ell va marxar corrents cap al metro per arribar a temps a veure l’inici del partit.

Ensenyo l’entrada, hem registren, busco la porta i surto a la grada on es contempla el magnífic estadi de Sant Dennis, pell de gallina, cap a l’esquerra la grada Blau-grana plena i eufòrica, i a la dreta els Gunners, encara callats i amb butaques buides, semblava la presentació d’un dels grans combats de boxa dels EUA, a la cantonada esquerra i de Blau-grana, els culers, i a la cantonada dreta i de groc i blanc “the Gunners” Senzillament impressionant. Els nervis comencen a estar a flor de pell, tremolo fins el mateix instant de l’inici del partit. Molts de nervis durant el primer temps, i preocupació amb el primer gol de l’Arsenal. I a la mitja part torna el fantasma d’Atenes, no m’ho podia creure, un altre cop no si us plau,  un altre Atenes no, ja en vaig viure un, hem passava per el cap en aquells moments. Però sort que amb molt de patiment i fins gairebe el minut 80 que Eto’o ens despertà i Belleti ens va fer embogir, remuntada i excitació col·lectiva, ens veiem campions, per fi la segona, i ho vàrem ser!

 

 

Per totes aquestes sensacions i patiments, per tota aquesta aventura moltes gràcies papa!

Benvolguts companys, entre aquests dies tant moguts i tant intensos políticament, avui dia 27 de març en faig 20. Uns 20 que s'han centrat més en la festa del cap de setmana, més que en la celebració del dia d'avui. Avui dia ressacós desprès de la segona edició d'un diumenge qualsevol al pis, on podeu consultar totes les fotos al meu space, així dons que ha estat un dilluns qualsevol, mati classe, migdia cap a Blanes, a entrenar als nens, i un altre cop dos horetes de viatge, aquest cop amb la RENFE, aquella companyia de ferrocarrils coneguda per la seva puntualitat anglesa, i el seu bon servei.

Us semblarà estrany per a molta gent que un dia del meu aniversari no parli sobre la visita ni regals dels familiars, és potser perquè des de fa uns anys, que els aniversaris passen en segon terme a la nostra família, ja sigui per motius laborals d'uns, o per l’absència d'altres, així que des de ben petits ja estem acostumats a celebrar els aniversaris a distancia, i aquest any tampoc ha estat menys.

Ja per acabar tant sols agrair a totes i tots aquells que m'han felicitat al llarg del dia: l'Ada, la Laia, la Sara, la Eli, en Jordi, l'Ignasi, la Sandra, la Marta, la Baldesca, en Sergi, en Toni, l’Adrià, l'Aina, en David, la Núria, la Cristina, la Maica, la Eli, ... i tots els que d'una forma o altre m'han Felicitat

Moltes gràcies a totes i a tots

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Bones, això són els fruits de la meva inspiració, un possible article per alguna revista o diari, hem declaro sense vergonya, sóc conscient, hem declaro terrorista per la llengua, terrorista per fer servir les paraules, les bones formes més democràtiques, tant sols per lluitar contra allò que ens impedeixen, el dret a viure plenament en català. i es pk si no u sabeu, fa cosa d'un any, a un noi de Lloret, la policia de l'estat espanyol,  el va acusar de ser terrorista per el simple fet d'enviar e-mails en castellà a diferents empreses pk etiquetessin en català, un noi de tant sols 14 anys, acusat de terrorista. Per això jo dic, si a ell l'acusaven de ser terrorista per defensar la seva pròpia llengua, la mateixa que la meva i de milions de catalans, només els hi hem de dir als senyors de la seguretat espanyola, als serveis d’intel·ligència... que vigilin, que en som un munt de gent, que som igual de terroristes com l'Èric, En som molts que SOM TERRORISTES PER LA LLENGUA!!!!!!

 

 

 

Terroristes per la llengua

 

Són les 4 de la tarda, he acabat de dinar i estic menjant les postres, comença el cor de la ciutat...capítol 1000 i escaig... de cop sona el telèfon de casa meva i una veu femenina em diu:” Buenas tardes, le llamo de Telefonica para informarle sobre la nueva oferta ...” i jo responc: ”perdoni però no estem interessats en aquesta oferta” i la noia segueix intentant vendre’m l’article, en Castellà per suposat. 0-1. Abans de dinar, vaig anar al Caprabo de sota de casa a comprar alguna cosa per fer-me el dinar, vaig a la caixa i em diuen: “Siete con noventa centimos porfavor”. 0-2. Compro el bitllet de la Renfe de Sabadell a Blanes, i l’home de la taquilla em diu: “ tres con ochenta por favor”. 0-3. Agafo el Bus a Blanes i em diu el conductor: “Chico ahora es 1€”. 0-4

I podríem continuar així, ja sigui observant els nombrosos cartells de botigues i empreses de Blanes i de molts altres pobles que incompleixen la llei de política lingüística, i que cap administració vol sancionar. Potser és que haurien de ser les administracions les qui haurien de promoure abans de tot l’ús del Català, potser?. Per exemple, el Pla Local de Joventut, ens diu que el jovent de Blanes té un coneixement del català un 10% inferior a la resta de la província de Girona, i què se li ocorre a l’ajuntament de Blanes; organitzar un concurs literari en Bilingüe per poder promoure l’ús del català al jovent Blanenc. Irònic no? 0-5

Però per sort no tots són gols en contra. La passada setmana el jove de Lloret de Mar, l’Èric Bertran, va presentar el seu llibre que narra totes les conseqüències que va patir per enviar uns correus electrònics on tan sols demanava a empreses com “Supermercados DIA” que etiquetessin en Català, i que va acabar en que la fiscal i la policia, el consideressin com un terrorista. Si senyors, un TERRORISTA de tant sols 14 anys. Un Terrorista que atemptava amb les paraules, per només reclamar que certes empreses no discriminessin la nostra llengua. La nostra llengua que, en un dia qualsevol, és discriminada 1-5 en favor de la llengua Castellana, mentre que al mateix temps certs personatges maltracten la nostra identitat des de diaris i ràdios. Si defensar la nostra cultura pacíficament ara se’n diu ser terrorista, i insultar dia rere dia a tots els catalans i catalanes se’n diu ser un gran professional del periodisme. En som molts els que, com l’Èric, abans de insultar als ciutadans de l’estat espanyol, preferim ser Terroristes per la Llengua.

Marc Puig i Perez

mpuig13@hotmail.com

Una vida, una història cesk freixas

El dia que giri una cantonada i la gent em regali un somriure, el dia que l'última bala vulgui arrencar l'ànima a un innocent... aparta't, vigila, amb compte... El dia que giri una cantonada i la gent em regali un somriure, el dia que l'última bala vulgui arrencar l'ànima a un innocent... Fusells, que maten la gent i, amb ells, les paraules, jo sé, que si avui estic boig, el món ho està més... Una vida, una història, i un món que gira i gira... Un somriure, imagina, un món sense injustícia... He escollit ser un xic rebel, i amb paraules rebelar-me, puc ser la veu de la protesta, com vidres que es claven en la veritat... Allende, Presidente, Guevara, Víctor Jara...

EIIII companys!!!!

 aquest darrer cap de setmana he participat a l'ESLIC, escola de seccions locAls i comarcals de les JERC de comarques gironines, 3 dies a palamos, amb molta festa i mol bon rotllu, des de el meu punt de vista ha estat genial, i suposu que la resta de gent pensa el mateix, on el mes productiu va ser la xerrada d'en Junqueres, i com sino la festa, dsde la del divendres on varem riure molt;) fins la del disabte k va sta prou be!! i per acabar les 4 conclusions de l'eslic respecte altres poblets d la provincia:

 

 

un cop mes, el passat dimecres, en el partit del barça vs Malaga, vaig tenir la sort de sortir a la portada del diari el9 esportiu, al mateix temps k vaig surtir una miketa borros al 20 minuts i el QUÈ!

salut

divendres, anem de festa, però ès un divendres diferent, son festes de la Mercè a barcelona.. i com l'ocasio se la mareix, la festa es proporcionalment gran a la quantitat de gent que circulava per el metro ahir a la nit! Tot va començar am la visita al pis "d'en Sergi" on varem anar alli per fer un bon apat abans de començar la passejada nocturna pels carrers de la capital. Menú es basava am uns spaguetis a la carbonara, (que no van sortir com surten normalment, bonissims) amb beguda bassada durant tot el sopar en vodka, martini i fanta...

quan ja eren les 11 i pok ens varem decidir a marxar cap al Forum, si allò, allò, que encara no saben ni pk es va fer, ni k era kuan es va fer, ni pk va servir, weno potser si un llok per feri concerts molt i molt gros!

MEtro, 11.30 de la nit... mare mevaa tot i k savia de pagar semblava k fos d'entrada gratuïta, les 8 parades dsde urkinaona fins al forum van ser insoportables, lo pitjor de tota la nit, erem sardines!!! UN cop al desti.. bufff kina gentada, pitjor k la rambla en plenaa ora punta!! ENTRE tot akella gentada arribem a l'escenari on una miketa de Fran Perea comença a nimar la nit i a fer 4 saltets kom jovenetes adolescents de 14 anys..jjejeje

ja son la 1 i ens trobem en una noria molt gran amb la Baldesca i la Marta per seguir la festa. Més tard passa per alli la Maica , ens saludem i marxa, tot plegat estem per alli tirats els 5. decidim anar a un raconet ddel forum, trankilet i per dsncasar un xik. Es en aquell moment quan fem objecció a la crida de l'alcalde d'akella ciutat i practiquem tal i ko diu ell l'acte anomenat incivic, pero que es el mes implantat en la joventut dels nostres dies, per tant potser l'hauriem de deixar de dir-ne incivic. i es que en una petita part del forum varem obrir el nostre propi servei de bar, tenim exit, apareix per el bareto la núria, consumeix de gratis i marxa, sort que no tenim un negoci a l'hostelaria pk sino numeros vermells...i res fem quatre cubates mes i som-hi,  amb ganes fins al the loft..

i un altre cop al metro, ara no am tanta gent, pero am força gent,al cap de mitja oreta ens plantem a Marina, anem al the loft!!! pero on cullons esta, si si al razzmatazz... aribem al razz.. ummm per on s'entra... fem unes voltes ostres si es per aki!! entrem.... 12€... una consumició.... escales, masses.. prenem el cubata de 12€ que venia am l'entrada... exxxxssss kin garafon mes descarat.. pero weno entra cap a dins... i la resta bumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum traca traca bum traca bum traca traca traca bumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumiiiiiiiiiiiiiiiiieeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeaaaaaaaaaaaaabumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbumbumbumbum bumbum..... 5.30: surtim s'ha acabat le repertori de bona música, i sobretot variada... ejjeje.. tornem-hi.. al metro.. son gairebe les 6 i kullons tu kuanta gent en el putu metroo!!! plaça CAT, canvi cap els ferrokates, aki la marta i la baldesca ens deixen, k marxen cap a casa, estan mol cansades... nosaltres disposem als ferrokates, 2 paradetes i casa sergi...cap alli les 6.30 arribem entrem cansats i a durmi...

aixo a estat La Mercè...

Ahir disabte de bon mati ens vam encaminar am en Sergi i el seu cotxe cap a comarques tarraconenses per pasar-hi tot el dia. Exactament ens varem dirigir cap  a Vilarodona, un poblet aprop de Valls a visitar una bona amigueta, la Eli,i per alli i per Valls varem pasar tot el dia. Tambe varem anar a Tarragona, que estaven de festes per la tarda, ciutat que recomano , una ciutat mol xula. Ja cap el vespre, varem anar a sopar al restaurant on treballa la Eli, un restaurant al poble de Nulles, per cert un restauran molt bo, QuintaForca, on des d'aqui recomano a tohtom, tot i que està una mika perdut.. pero que.. val molt la pena!!I mes tard va tokar festa per Calafell,on hi havia força bon ambiet, i tota lexcurció la vam acabar cap a les 5.30 on varem marxar cap a Blanes, on mentre jo dormia trankilet en cotxe, en sergi ens va fer donar molta volta pk es va perdre, `pero weno, en definitiva que vam arribar a casa a les 7.20 del mati, tota una excurció

Salut!!!

si senyores i senyors!! i vaig estar i mare meva kina pasadaaa!!! per començar Keane k va estar molt conjuntat amb el public, parlant un excelent català!! i amb una gran actuació!!! genial, i allo de les 9:45, u, dos, tres, catorze!!!! impresionan .. espectacular muntatge durant tot el concert!!! en definitiva genial !!!!els 62 euros de l'entrada van valer molt la pena!! Salut!!!

si senyors.. ahir es va celebrar la 4a edició de les festes a casa meva a l'estiu, i akesta potser ha estat la millor de les 4 en quan a l'ambient..., totts coneguts, i gairebe podriem dir k en familia... la eli, l'anna, la natalia, l'ada, en sergi en toni en xavi i jo. aki ja teniu les fotos, les coses k varen passar nomes la saben els participants aixis k jo nomes em limitare  aa dir k va star força be...

salut!!

Benvolguts companys, primer de tot agrair-vos la vostra presència en el nostre primer acte, agrair en especial la presència del president d’ERC el senyor Josep Lluís Carod Rovira.

Com ja sabeu ens hem reunit avui per presentar-vos la secció Local de la JERC de Blanes. El motiu de la nostra formació va sorgir, ja fa cosa d’un parell de mesos,  amb l’objectiu de mobilitzar la joventut blanenca per tal de treballar conjuntament per uns interessos independentistes i d’esquerres, dins un àmbit local per tal de dur a terme activitats de tota mena, ja siguin culturals o reivindicatives. Per poder donar veu i sortida a totes les preocupacions dels joves blanencs.

        

         Després de la crescuda al llarg de les últimes eleccions del vot més independentista, degut en part a l’intransigent política centralista de dretes, practicada pel govern espanyol al llarg dels últims anys, volem aprofitar aquesta renaixença de les arrels més catalanistes  per intentar tirar endavant un projecte amb humiltat, il·lusió i ganes. Som conscients que sociològicament parlant Blanes és una ciutat que es podia englobar com una ciutat típica de l’àrea Metropolitana de Barcelona, i així queda pales com any rera any el jovent independentista s’amaga cada cop més davant un jovent espanyolista que arracona els nostres sentiments nacionals. Així dons ens plantegem donar acollida a tota la joventut Blanenca independentista i d’esquerres per tal d’organitzar-nos i fer front comú envers la corrent espanyolista que cada cop més s’està imposant entre la joventut blanenca.

        

Com a secció local de la JERC,  ens plantegem un seguit de preocupacions, entre aquestes ens proposem la protecció dels espais naturals que tant escassegen al nostre poble. Des de Pinya de Rosa fins el Pinar, des de la Punta de Sta. Anna, passant pels Pedrets i fins el Vilar. Som conscients que hem de protegir els nostres paratges contra edificacions i Autopistes, però no ens conformen tant sols amb la declaració d’espai natural protegit, sinó que volem una gestió sostenible d’aquests espais, per tal que no només estiguin protegits, sinó que siguin uns espais vius i útils per tota la població. També es prou coneguda la mancança d’espais verds dintre la nostre població que actuïn com a pulmons, punts de trobada, de descans.

 

         Per altra banda ens preocupa l’enorme creixement urbanístic, que esta agafant dimensions desmesurades en els últims anys, i que malauradament caracteritza part de les nostres costes. Apostem per un creixement urbanístic sostenible, que faci possible l’accés a l’habitatge als joves blanencs, i que no obligui la fugida de tot aquest jovent a localitats veïnes en la cerca d’una vivenda assequible que la nostra població els denega. Tot això es producte d’un creixement desmesurat de l’especulació i sobretot del gran nombre de  vivendes de segona residència que existeixen a Blanes. Alhora que no  acceptem tampoc, la pressió de cap promotor a urbanística en la configuració del nostre poble.

         Per altra banda, i desprès de comprovar que la insuficiència del teatre municipal, a l’hora de realitzar determinades actuacions, reclamen una sala polivalent útil a totes les demandes culturals.

        

Creiem necessari millorar la mobilitat de la circulació  del nostre poble, al mateix temps de crear zones de aparcament gratuït. Adaptant una xarxa de transports públics a les noves necessitats, i propera al ciutadà, així creiem convenient la integració del transport públic de la nostra ciutat al sistema tarifari integrat, tant ferroviari com el servei d’autobús urbà, al mateix temps d’una major freqüència de pas. Tot i això no creiem útil la realització de projectes amb presses i sense consultes, com hem pogut comprovar recentment. Veiem amb bons ulls un carril bici a Blanes, però aquest no tindria de perjudicar a la ja complicada circulació del nostre poble, així com aconseguir la total seguretat dels usuaris que lamentablement, creiem que no es dóna aquesta circumstància degut a la mala gestió realitzada fins el moment.

         Per altra banda exigim un compliment de la llei de política lingüística sobre retolació en català dels diferents establiments situats a la nostra població, així com el dret de com a catalans de poder gaudir qualsevol estrena cinematogràfica en la nostra llengua, que malauradament els cinemes de la nostra població no es projecten les grans estrenes doblades en català.

 

 

Tots sabem que la Casa del poble ha estat un referent de republicanisme i catalanisme per el nostre municipi, tal i com queda demostrat al llarg dels cent anys d’història d’aquesta entitat. Es per això que reivindiquem la pertinença de l’edifici del carrer Muralla a la Casa del Poble, tal i com va tenir en propietat fins l’any 1938, quan per mitjà de les tropes franquistes van expoliar tant l’edifici on avui ens trobem, com l’anomenada cooperativa la Blandense, que encara es troba pendent de retorn de la propietat.

Tanmateix aprofitem la vinantesa  per agrair a la Casa del Poble les facilitats que ens ha donat per aconseguir un espai on poder reunir-nos i dur a terme totes les nostres activitats previstes.

 

JERC Blanes vol ser una opció activa, per això ens plantegem realitzar actes al llarg de l’any, i serà a partir del mes de setembre quan estarem en ple funcionament, amb la inauguració del local que es trobarà situat als baixos de la Cooperativa La Blandense.

I ja per acabar, dir que aspirem a ser una referència per la joventut blanenca, així com una alternativa pel jovent independentista i d’esquerres. No volem cap tipus de confrontació amb altres organitzacions juvenils, de qualsevol tipologia, i molt menys amb aquelles que tot i seguir camins diferents ens acabem trobant en un mateix objectiu, la llibertat del nostre poble català.

 

Avui dia 23 de juliol , hem ignagurat a la casa del poble la secció locar de la JERC de Blanes en un acte on ha assistit el Josep Lluis Carod Rovira entre altres assistents, hem omplert la sala am unes 100 persones, k per ser una presentació no està gens malament crec . Ara queda un cami complicat i ple de projectes per poder tirar andavant aquesta secció local, serà dificil pero ho intentarem

SALUT I INDEPENDENCIA

Si nois si, disbte varem anar amb en sergi i en xavi a l'acampada jove a sant celoni. varem disfrutar moltissim, i vaig trobar a un munt de gent coneguda, de Blanes i de la Uni. destacar les actuacions de skatala i de Obrint Pas , sobrett la ultima que tot i l'invasió de pols, varem saltar molt durant el concert. tambe varem estar un ratet a la carpa flaix, fins que ens varem rallar, i varem tornar cap a casa...

balanç de la nit, molt de cansanci, malt d'eskena, mal de coll, i una nit fenomenal!!!

Salut i Independència!!!!

Hi es que els senyors del COI, per un cop han fet ús savi de la raò i han designat a London com a ciutat olimpica per els jocs olimpics del 2012, descartant així a MADRID i a Paris. Ara només falta que siguin capaços de reconeixer el Comitè Olimpic Català per poder competir amb la nostra sel·lecció en un futur ben immediat.

Felicitats a Londres!!

La brisa rossa d’una nit d’estiu

 

Son temps de noves vivències,

on espero impacient un nou arribar,

un arribar que sembla que mai arribi,

un destí dins de camins plens de rocs i de pedres,

que dificulten l’arribada en un nou destí.

 

Situacions noves,

boniques i complicades,

inexplicables per el passat,

però acceptades pel present,

com aquella de conèixer una brisa rossa d’una nit d’estiu,

una brisa que qualsevol voldria provar,

la brisa que desitjaria trobar-me cada nit,

però que sé que no la hi trobaré mai més.

Es dons quan un es pregunta:

Si s’hagués hagut de consumir,

o deixar passar de llarg aquesta brisa.

Però el que si que n’estic segur,

que havent provat qualsevol d’aquests camins

hagués acabat per voler el camí contrari.

Potser es per això;

que vaig triar el que vaig triar.

 

Vaig conèixer una brisa rossa,

en una bonica nit d’estiu,

la brisa que voldria trobar cada nit,

una brisa que va passar

i que mai tornaré a trobar.

 

Però el que si que se segur,

es que no hem conformo en trobar-la una sola nit,

però el que si que sé,

es que vull trobar aquesta brisa,

la brisa rossa i bonica,

més de una simple nit d’estiu,

i si no és la brisa rossa que vaig trobar l’altre nit,

que trobi una brisa per moltes més nits

Hola nois i noies!! weno akabem d'arribar d'un viatge molt relaxant, per desestresar-nos del patiment de tants examens junts. Hem estat amb en sergi a Palma, 5 dies, amb molta festa, poc durmi i molta platja. Des dels kilometres fets amb el super fiat Panda, fent amiguetes Pamploneses, molt simpatikes...i ben makes ,pasant per la discoteka a barra lliure, pasant per el Titos i el pacha...

Weno un gran viatge on no ha faltat de res!

Pero ara a treballar, que el dia 2 ja començo

Salut