Benvolguts amics

Ja se que fa molt de temps que no he dit res per aquí, però la disponibilitat és la que és. Avui us explicaré totes les sensacions i aventures que vaig viure la passada setmana. Abans de tot voldria donar les gràcies al meu pare, ja que sense ell no hagués pogut viure tot això que vaig viure el passat dimecres dia 17 a Paris, i que gràcies al meu pare, hi ha que ell hem va cedir la seva entrada vaig poder assistir a la final de la Campions League entre el Barça i l’Arsenal.

Tot va començar la tarda del dilluns quan com cada dilluns agafava el tren des de Blanes en direcció a Sabadell, després de l’entrenament amb els “nanus”. Un cop sortia de Blanes i en direcció a Malgrat va sonar el telèfon, era el meu pare, que voldria? Tot s’ha de dir que ja donava per impossible l’opció de viatjar a Paris per veure la final, però en sentir les paraules del meu pare on hem deia: “tinc una entrada”, i que al mateix temps hem convidava a agafar l’avio i trobar-nos a paris, tots els meus plans van canviar. La intenció i tot el planing per veure el partit en algun lloc de Barcelona i la posterior festa de celebració de la segona copa d’Europa per el Barça, es va quedar en paper mullat... Potser vaig ser un cabronàs per els meus amics de deixar-los a gairebé ultima hora plantat... però hem sembla que cap d’ells en la meva situació no hagués agafat el camí que jo vaig escollir.

A les 21:30 de la nit i després de passar la mitja hora de trajecte entre Arc de Triomf i Sabadell Centre amb l’Anna maleint-me tot el que ella podia, el primer que vaig fer quan vaig entrar al pis va ser anar directe al portàtil, obrir-lo i visitar la pagina d’Iberia, havia de trobar un vol d’anada i tornada a Paris. Al final vaig trobar vol, però fent escala per Madrid, i el primer que s’hem va ocórrer seria el morbu de la tornada, anar de Paris a Madrid l’endemà que fóssim campions d’Europa, passejar-me per Barajas amb la meva estelada i la samarreta del Barça amb un somriure que m’omplis tota la cara. Però en aquell moment s’havia que havia d’anar per parts, encara no havia ni arribat a Paris, només teníem una entrada, i encara s’havia de jugar els 90 minuts del match. Amb tot això, fer la maleta, i enllestir la feina que havia de lliurar en aquells dies d’absència, s’hem van fer les 3 de la matinada.

Dimarts 16, les 8 del mati, sona el despertador, directe a la dutxa últims preparatius, i cap allà les 9 surto de casa amb la bossa de la UNI, però avui tant sols amb un llibre  i plena de roba, i cap a l’aeroport. Tot i que el meu vol en direcció a Madrid sortia a les 12, vaig voler curar-me en salut i sortir amb temps, perquè des de que fan les obres a Sants que anar a l’aeroport es un pel complicat.

Amb tot això vaig arribar a l’aeroport del Prat a les 10, l’espera s’hem va fer eterna, els nervis afloraven cada minut que passava, i no hem podia treure del cap les coincidències d’aquell viatge, amb les d’aquell dia d’ara fa 12 anys en que sortia de l’escola per agafar l’avio cap a Atenes , per veure la tràgica final contra el Milan en que vàrem perdre per 4-0. Però aquests records tant pessimistes s’esborraven de la memòria cada cop que hem trobava un seguidor cule tot disfressat i amb un somriure semblant al meu i amb la mateixa il·lusió d’aconseguir allò que ens ha costat tant en els més de 100  anys del nostre club, una altre Copa d’Europa. Són les dues del migdia i ja he arribat a Madrid, molta calor i molt de sol. Però tot i així agafo un taxi i cap a la ciutat, on havia quedat amb el meu pare per dinar, i així agafar amb ell el mateix vol cap a la capital francesa. Ja havent dinat m’ensenya els nous despatxos del grup parlamentari, i tot seguit m’acompanya fins a la tribuna del congres, ja que al cap de breus minuts ell té una votació, m’espero allà i faig temps escoltant diferents disberats que hem fan riure per no plorar fruit de la ignorància d’alguns partits del país veí. Amb tot això ja se’ns han fet les 7 de la tarda, i marxem decidits, el meu pare i jo cap a l’aeroport novament. A les 8 surt l’avió cap a Paris, ara si destinació a la capital francesa. A l’avió ja trobem més d’un seguidor. Hi ha cada segon que passa més començo a sentir l’ambient d’eufòria barcelonista. Entre tot ja són les 10 passades que sortim de l’avió, ja hi som, la ciutat de les llums, on tot i la foscor de la nit, és pot contemplar una ciutat il·luminada, on és desprèn alguna sensació especial, tant especial com el partit de l’endemà.

Arribem al centre de Paris, on tenim ubicat l’allotjament. Un cop haver ja xafardejat tot aquell àtic de la ciutat francesa ens disposem a fer una volta per trobar algun lloc on poder fer un mos. Entrem al primer bar que trobem, estem en una zona en que tot i ser dimarts a la nit hi trobem força ambient. Ens sentem a un italià i mentre estic sopant, només faig que veure seguidors anglesos, que omplen els bars, els pubs i les tabernes, i on les cervesses de mig litre corren per sobre les barres tot i valer el preu de gairebe 8€. Vist el panorama decidim anar a dormir que l’endemà ens espera un dia molt llarg.

Dimecres 17 de Maig

Són les 8 del matí i sortim al carrer, la ciutat ja fa certes hores que ja està en ple funcionament, i tant punt sortir sentim aquella olor tant sensual d’aquells croissants que acaben de sortir del forn d’una pastisseria de la cantonada. Ens dirigim cap a un bar a prop de la “Mason de Catalogne” on hi esmorzem. Hem triat aquest lloc perquè estem just al costat del centre d’operacions de molts mitjans de comunicació catalans, i això ho notem ben aviat. Tots aquells seguidors anglesos de la nit passada han desaparegut, i ara només veiem seguidors blau-granes, completament desconeguts però ens saludem entre nosaltres com si ens coneixerem de tota la vida. Amb tot això i mentre estem esmorzant veiem com aparca davant nostre un cotxe oficial, d’on surt de la part de darrera el president del Parlament, l’Ernest Benach, que en veure el meu pare el saluda i si està una estona parlant. Decidim fer temps i anem de visita per Paris, passem per NotreDame, la Torre Eiffel. En aquest punt i també en els “camps de March” hi trobem una quantitat immensa de barcelonistes, fins al punt de posar-me la pell de gallina en esta sota la Torre Eiffel i escoltar la cridòria de tota la gent, cantant l’himne del Barça, senzillament espectacular. Se’ns fa ja el migdia, i el meu pare havia de marxar a la reunió d’algun dels moltissims òrgans de la UE, però abans entrem a un restaurant un xic apartat de Trocadera, centre neuràlgic de les dos aficions. Tot i això trobem un bar 4 carrers més avall on hi havia una taula lliure, allí mi quedo jo dinant mentre el meu pare es dirigeix a la reunió. I tot dinant segueixo amb la mateixa sensació, parlant amb companys de taula totalment desconeguts, del Barça i amb uns d’una taula d’aquell petit restaurant ,amb capacitat màxima per no més de 20 persones, i que semblava que ens coneixessim de tota la vida, feiem broma amb els anglesos sobre el resultat del final del match, mentre ells elogiaven a Ronaldhino, Eto’o, Deco, Puyol, Messi... nosaltres preguntàvem sobre Henry, Cesc, Ljumberg, Lemman...

Amb tot això el migdia hem va passar volant. A les 3 el meu pare tornava estar allà per dinar una mica i a les 4 marxar cap a Sant Dennis. Marxàvem cap al camp amb un únic objectiu fins les 8 de la tarda, trobar una entrada més a la revenda, a un preu raonable, i que no arribes als 2000€ o més que s’estaven demanat al matí. Però tot això semblava impossible, anaven passant les hores i 3000€, 2000€... Cap allà a les 6 de la tarda vaig poder veure com un aficionat barcelonista li pagava a un francès la mòdica quantitat i en efectiu de 4500€ per 2 entrades, una cosa fora de lo normal, de bojos. Anaven passant les hores i no trobàvem una altre entrada totes a 2000€ i els revenedors que venien la seva entrada per 1000€ se’ls hi tiraven a sobre diferents compradors on el primer en donar certa quantitat se l’emportava. Amb tot això i sense entrada, se’ns va fer les 8. En aquell moment ja hem veia tornant a l’apartament a veure el partit, sense entrada, però en aquell precís instant, el meu pare hem va dir: té entra tu i disfruta del partit, que jo ja nirè a l’apartament” en aquell moment i sense paraules, només li vaig poder dir: “n’estàs segur?” i hem contestà: “si tu entra i disfruta”. I així va ser, hem va acompanyar fins a l’entrada de la porta E, i allí ell va marxar corrents cap al metro per arribar a temps a veure l’inici del partit.

Ensenyo l’entrada, hem registren, busco la porta i surto a la grada on es contempla el magnífic estadi de Sant Dennis, pell de gallina, cap a l’esquerra la grada Blau-grana plena i eufòrica, i a la dreta els Gunners, encara callats i amb butaques buides, semblava la presentació d’un dels grans combats de boxa dels EUA, a la cantonada esquerra i de Blau-grana, els culers, i a la cantonada dreta i de groc i blanc “the Gunners” Senzillament impressionant. Els nervis comencen a estar a flor de pell, tremolo fins el mateix instant de l’inici del partit. Molts de nervis durant el primer temps, i preocupació amb el primer gol de l’Arsenal. I a la mitja part torna el fantasma d’Atenes, no m’ho podia creure, un altre cop no si us plau,  un altre Atenes no, ja en vaig viure un, hem passava per el cap en aquells moments. Però sort que amb molt de patiment i fins gairebe el minut 80 que Eto’o ens despertà i Belleti ens va fer embogir, remuntada i excitació col·lectiva, ens veiem campions, per fi la segona, i ho vàrem ser!

Per totes aquestes sensacions i patiments, per tota aquesta aventura moltes gràcies papa!